L'Ol, un conte reciclat

 L'OL UN CONTE RECICLAT

La història que us volem explicar, encara no tinc clar si alguna vegada ha estat real, però el que sí que cal pensar és que mai hauria de passar.

L’Ol era un cargol viatger, un explorador de mars i muntanyes fill de Maspujols. Feia molts anys que havia marxat del poble i recorregut tot el món. Un dia va decidir tornar a casa però el poble havia canviat: només tenia l'opció de tornar a Maspujols amb vaixell!

- Què li ha passat el meu poble? Si ara som de costa i no d'interior- va exclamar l’OL a un dels vaixells del nou port.

-  Fa temps que el mar té molta més aigua Ol. Nosaltres ja naveguem per on volem i som els reis de la terra.

- Però si sou de paper!

- Tant se val Ol, el paper està tant mal reciclat que ara ja som gairebé tots de plàstic i ja no ens enfonsem.

- I qui em pot explicar què ha passat?

- Pregunta-li al banc de peixos de l’Ajuntament. Deixa que et portem fins a ells navegant pel carrer de Baix.

- Peix peixet, què fas vivint a la plaça de l'Ajuntament?

- Viure és un dir! - va exclamar amb veu enfadada el peix gris.

 - Cada dia quan ens submergim fins al fons, l'únic que veiem són residus que ningú no va separar - explicà el peix vermell.

- Tot és negre i fosc i al fons ja no hi ha plantes, només piles i piles de rebuig. Allí ja no hi creix res. Nosaltres de tant menjar plàstic, al final ens hi hem tornat - va dir-li el peix groc.

-  I com sabré què li va passar a la meva família? He d’anar més lluny! - Va dir amb veu trista l’Ol.

De cop i volta, el vaixell que l’havia acompanyat va comentar-li a l’Ol que ja no el podria portar-lo més lluny o es quedarien atrapats en els residus. L’Ol va demanar els peixos si el podrien portar fins al replà.

- Ding dong, ding dooong- van exclamar l’Assumpta i la Montserrat des del campanar. Semblava que les campanes de Maspujols, li volien explicar la història.

- Hi sou des de sempre campanes, heu vist què ha passat? M’ho podeu explicar?

- Diing- va sonar l’Assumpta.

- Però no sabeu parlar....

- Dong- va repicar la Montserrat

Sí i No, ding i dong, amb música i a través del vidre dels vitralls del rosetó de l'Església semblava que volien parlar amb l’Ol.

-  Potser a través de la música del Vidre i el metalls us puc entendre. El vidre dura per sempre, igual que el metall. Segur que vosaltres heu vist moltes coses.

-Ding ding-van tocar les dues campanes.

I mentre sonaven les campanes van aparèixer volant uns ocells de paper cartró.

- Ben tornat Ol! T’hem vist arriba des del mar. Les Campanes del campanar ja fa temps que no expliquen històries. Per fi hem parlat amb tu a través de la seva música!

-  Però no les entenc va exclamar l’Ol.

- No pateixis, vine volant amb nosaltres a través del carrer més antic del poble.

- Però aquí ja no hi viu ningú, només nosaltres. Les cases més velles sempre expliquen històries Ol - va anunciar un dels ocells de paper.

- Només has de mirar les façanes i les portalades, els picaportes i les reixes, i veure si elles et donen alguna pista

 -Per què viviu aquí encara. Sou de paper i no podeu baixar al terra?- va preguntar l’Ol.

- Molts ens hem fet de paper. Fa molts anys ens van anar abandonant en abocadors, i com que pesaven poquet, van sortir volant i ens vam anar plegant i replegant,  i ens hem convertit en ocells de paper.

-Però  no són els únic de paper al poble, Ol, al pati de les Escoles Velles van créixer flors enmig de moltes coses abandonades. Van arribar caminant un dia i cada vegada en creixen més.  Són vives gràcies a què el mar no ha arribat.  Potser els ho pots preguntar a elles, ja que des de fa molt temps és un pati ple de flors i d'històries dels més petits. Saps què?.. t’hi portarem volant!

-  Hola floretes sóc l’Ol.  Vaig néixer la riera de Maspujols, just a sota del pont enmig d’unes herbes fresques. Ara he tornat i ja no reconec el meu poble. Em podeu explicar què ha passat?

- No ho sabem. No són pas tan antigues. A nosaltres ens van crear una vegada quan encara hi vivia gent, però ens van deixar aquí, enmig de les caixes de sabates. Hem fet arrels i aquest pati s’ha  fet casa nostra. El mar no ha arribat encara, no sabem quant de temps tardarem en ofegar-nos. Potser si vas pujant arrossegant-te, a poc a poc, fins a dalt a l'ermita els xiprers et poden dir què va passar.

-Apa! La pujada fins l’ermita és molt llarga i  inclinada. Em costarà força arribar-hi.

- És el què veiem des d'aquí, i que encara és viu. La resta ha anat desapareixen entre piles de brossa i brossa.

L’Ol va fer la baixada i la pujada, fins a la cooperativa. Allí, en passar pels contenidors de la va veure que dels d’orgànic n’havien sortit arbres fruiter, herba i flors, mentre que dels de rebuig només hi havia una pasta negra que semblava el quitrà de les carreteres. A poc a poc però sense parar, i a un ritme trepidant de caragol,  va passar vam passar les hores fins que va arribar l’alba.

Amb la primera claror del dia va arribar a l'ermita. Allí s’hi sentia una música de percussió.

- Hola campanes de plàstic, quin dringuejar més bonic teniu! Sóc l'Ol de Maspujols!

-  I tu què ets?-  li van preguntar totes.

- Jooo? Un Cargol Bover com tota la meva família. Em dic Ol el caragol.

- Els caragols no sabem què són. Fa temps que les úniques coses vives que veiem són els arbres.  Ens vam penjar aquí perquè els ocells hi venien, i molestaven. I des que ens van deixar, ja no han tornat, ni les abelles i les papallones, ni res de res.

- I què va passar?

- Nosaltres no ho sabem, tot el que podem dir és que l'aire cada vegada es va fer més fosc, que la brossa s'acumulava pels carrers, perquè el Mar va començar a créixer. La gent tenia por de quedar-se pel Mar, i ja no hi havia carreteres per on arribar. Ens vam convertir en una illa. Els gegants del parc de l'Olivera t'ho explicaran molt millor!

- Baixaré doncs per les escales a veure què m'expliquen. Gràcies campanes de plàstic!

- Hola Gegants! Feia molts anys que no us veia! Us van deixar aquí plantats?

- Si, els últims habitants dels poble ens van deixar aquí, en record del dia que en aquest parc hi jugava la canalla - va explicar amb veu trista un dels gegants.

- Sí, Ol, quan no hi havia les piles i piles de brossa del nostre voltant. L’únic que viu són els arbres dels contenidor d’orgànic -va narrar l’altre.

- Ja no sentim veus, només l’eco dels pocs arbres que queden al camí del Carrasclet. Segueixen donant olives, i ametlles, i  alguna que altra figa. Potser podries anar a buscar llavors i ajudar-nos a replantar aquests espais erms i sense vida!- va cridar contenta la geganta!

-Tornaré a la cooperativa, i aniré cap a la Plaça de l'Oli. Pel camí amb la meva closca, recolliré a totes les llavors i fruits dels arbres, i demanaré a tots que m'ajudin! No podem deixar el poble sense ocells, ni papallones, ni abelles!!- L’Ol estava eufòric!- Gràcies!! Entre tots salvarem el poble!

- Gràcies Ol, t’observarem pacientment des d'aquí a dalt. Quina llàstima no poder venir amb tu!

I l’Ol va anar baixant de nou cap a la cooperativa fins a la Plaça de l'Oli.  I cada arbre que trobava agafa una llavor o un fruit. Una llavor i una altre. Les arrossegava en direcció al camí del Carrasclet amb molt d’esforç.

Enmig de la Plaça de l'Oli, va poder observar el mar, i de cop i volta va veure que entre les ones del mar,  havia quedat un espai verd en el que semblava que hi havien encara alguns arbres i s'hi veia herba fresca!

-  L’únic que el poble no ha canviat és la piscina!- va exclamar l’Ol. No s'havia enfonsat i semblava un oasi d'aigua fresca i neta. Li quedava un llarg camí per darrere de la Bombonera fins a poder arribar-hi!

L’Ol amb totes les llavors, va arribar al camp de Futbol, i allí hi va trobar els vaixells que el van ajudar a repartir les llavors per tot el voltant del Mar.

Els peixos van cercar entre els munts de plàstic, envasos per a fer créixer les llavors.

 Les campanes del campanar van explicar el missatge pels altres pobles del voltant, i no paraven de sonar de contentes.

- Els ocells de paper, van volant i plantar les llavors el pati de les Escoles Velles amb les altres flors que les cuidarien.

A l’ermita les campanes de plàstic es van girar, per a convertir-se en nius per als ocells i insectes.

I els gegants van fer ombra i van regar els nous arbres que sortien  al parc de l’Olivera.

L’Ol ho tenia clar. Amb l'ajuda de tots, sense excuses, sense presses i amb la pau que conferia el nou poble de Maspujols el que tocava fer era oblidar el que havia passat, i SEPARAR LES EXCUSES I LLENÇAR-LES ON TOCA

I a conte contat, conte explicat i si no és mentida, deu ser veritat!

Redacció: León Eduardo Soria i Núria Ferré
Imatge : León Eduardo Soria
Correccions: Carmina Llauradó